Lola Decoració i le savoir faire.

Desbaratar-se
No és cap exageració si defineix la paraula desbarat com una culminació multi orgàsmica de la conseqüència de viure, viure bé. Seria molt fàcil carregar-se les emocions vers una injusta predominança de les qualitats econòmiques. I sí, es pot ser ric i tindre bon gust, però no necessàriament aquestes dos condicions son inseparables. Tampoc es garantia de coherència ser pobre, estudiós o culte i si m’apureu haver nascut tocat per la vareta de Coco Chanel.
Un, pot desbaratar-se de gust o fins i tot pot morir d’exit, altres poden adquirir el “savoir faire” havent-se il•lustrat durant anys o haver-se (ningú sap cóm) inoculat ADN de Raúl Martins, que segur que anava a genollons quan era xicotet.

Mon & "Su"
Mon & “Su”

Ací a Borriana hi ha gent interessant, no sé si és herència d’una època millor o tal vegada el destí, el mateix que fa que florisquen gratacels en mig d’un calorós desert d’arena a Abu Dhabi, un lloc on ni les sargantanes volen fer niu. Ningú ho sap. Ningú sap el misteri que suposa repartir fama, cacaus o bon gust, i si tens sort i et cau l’últim doncs et pots guanyar bé la vida sense temor a que vinga un il•lustrat “de fora” i pretenga baixar-te de l’altar. Amén.
Parlem de Lola Decoració, un gabinet de decoració ubicat a la milla d’or del bell mig de la capital de La Plana Baixa, show room a La Tanda, “La Tanda” tot un emblema de vertebració del líquid element que dona a beure a la nostra economia menys sostenible. I precisament d’ells podríem parlar de vertebració de l’art, d’equilibri, d’experiència i si m’apures de finor, perquè per a mi “la finor” es la excel•lència i l’elit la seua conseqüència.
Comença el mes de juliol i ho celebrem amb una sessió de bones sensacions fotogràfiques amb el suport de Dores, Toni, Xús, Mari Carmen, Susana i Claudia que fan d’un reportatge de 17 hores una degustació de dolços a l’ombra d’una olivera mil•lenària als dominis de Calatrava.

Tot un plaer!

De Cal Paradís a Fisterra

Com recordaríem la vida sense cap retrat? Vaig més enllà, com recordaríem la vida sense olors? Pot resultar obvi pensar que totes dues cosses a una fan paret, però, i si en falla alguna? I si caminem virtuosament cap un món virtual on el paper sols romanga en la pituïtària del record? Caldrà ficar ordre.
A Vall D’Alba hi ha de tot, fins i tot una plaça de bous. Els Àrabs que van vindre a tocar la gaita a la península Ibèrica es van muntar a la vall del Pla de l’Arc el seu propi assentament que van anomenar alqueria Blanca o D’Alba i es que els mossàrabs no es complicaven massa la vida. Un bon dia, a Borriana, estaven avorrits i enllestiren una carta Pobla per la qual alguns veïns de Vilafamés feren numero a tan bell emplaçament. I allí estan. Però a la muntanya també existeix el paradís, un altra vegada amb permís dels de la plana Baixa (gent molt estirada i marinera). Vora vall trobem un restaurant d’allò més peculiar: Cal Paradís, home, qui no sap què passa a Cal Paradís? A l’interior hi ha delicatessen, ganes de treballar, un cafís de cassoles i el que és més important, un dels millors o el millor cuiner d’ací a Fisterra. Vos pareix poc?
A mi no. A mi em vanaglòria l’art en totes les seues variants i modalitats, Miguel Barrera en té per a donar i vendre, és un treballador de la cuina, un boig de la perfecció, un eixugador dels recursos del seu entorn, de la nostra terra, de La Plana. I perquè conte tot açò? Doncs per que el vaig retratar a ell i als seus plats, exhaurint-se la primavera del dos mil disset , com l’espavilat de carreró capitalí que tot ho rossega, que tot ho escorcolla. Una vegada més l’atac premeditat del fotògraf voyeur, com diu Roberto Roselló, que es capaç d’endinsar-se ulls endintre per tal d’esbrinar què nassos fa tan especial aquest personatge, famós i reconegut.
No cal ser cap alumne avantatjat ni amic d’un polític corrupte per a concloure, sense tràfic d’influències, que aquesta història acabarà pigmentant el que un dia va ser arbre o matoll de cànem, tant es val i amb permís de la sense raó digital…fent el que cal per a romandre en el temps i en la memòria més intima dels nostres millors calaixos.

Miguel Barrera fotografiat per Ramon Usó
Miguel Barrera fotografiat per Ramon Usó

Pelirroja

Si fora una pel·lícula amb BSO de Frankie Vallie, seria sense dubte una de les millors pel·lícules de l’història del cinema contemporani.  Pelirroja és l’oportunitat de convertir el món de la moda infantil en un referent en l’àmbit nacional. Està clar, sense padrins no hi ha doblons, però amb “ejem” hi ha tarrons.

Un bon dia del mes d’abril em sona el mòbil i ja és estrany que l’agafe o fins i tot que sàpiga on està. Tota una generació de pares i mares hippyes lluitant per la llibertat i ve un tararot que ens convenç de la necessitat d’estar permanent-ment connectats a un telèfon. Vos imagineu un telèfon dels 60′, de bakelita, amb el fil acaragolat? Tot el dia damunt!. Un desaguisado, oiga!

I mira tu per on! A l’altre costat es sent una veu dolça que diu: – “Podries fer una sessió de moda”?- acabáramos o acabásemos, clar que si…

Hi ha alguna cossa que puga fer millor que un reportatge de moda? mmm, crec que no, a banda de remugar…

Dos dones de bandera, Gema i Bibiana Gimeno, al volant d’aquest Ferrari que acaba d’engranar la primera o directa. Preparem-nos per a gaudir de dissenys excel·lents i colors inabarcables.

Les models: Lucía, Elena, Ana i Carina.

Fotografia per a Pelirroja. © Ramon Usó 2017
Fotografia per a Pelirroja. © Ramon Usó 2017

Un nou dia de la dona

No sé si amb tema d’igualtat estic molt versat. La societat demana canvis continuats i sense fre, tal volta anem cap enlloc, o si. Ben cert és que els gèneres (dos, a saber) sempre deixant de banda l’estirp animal, ha sigut com una historia inacabada de lluita per ser la mona Lucy, aquella de la película que va interpretar Scarlett Johansson l’any 2014. Per contra el món animal ho te més clar i per ixe motiu també volem influenciar-los donant-los a menjar kikos i Font Vella. Per a quan el canvi de sexe? capar-los ja els capem.

Definitivament no tinc dades sociològiques significatives, perquè fins i tot ahí ha aplegat la micro biòtica feminista o masclista, anatòmicament mal interpretada i en qualsevol cas injusta per als litigants. Açò de la lluita de generes es un poc “fer la mà”, ja comencem malament si parlem de lluites, com: lluita política, lluita de classes, lluita del poble i tots eixos enrevessats manaments fora de ruta natural. No hi haurà lluita per capbussejar baix d’un broll de merda?  No, veritat? És normal.

Ah, però encara hi ha qui pensa que és més fort o més intel·ligent o millor per tindre piu o parrús (que rima amb autobús). Són tot despropòsits de televisió mugrosa i periòdic barat de quiosc amb humitats. I de la ignorancia de qui no vol tindre educació ni cultura.

Al que anem:

Ací podeu veure a una xicona sofocada la mar de guapa i sorpresa, a punt de ser galtejada per intentar fer el seu treball, al mig d’un poble anomenat Sant Petersburg. En primer plànol teniu l’idiota sublim (segurament estava fent el seu treball, el de mafiós) i jo rere càmera com sempre a un pam de “Orzowey” a punt d’eixir a muscles de la plaça major com Juan Belmonte, i es que açò de la fotografia no entén de gènere, on per desgracia casi sempre cobren les dones, ací cobra tot Deu.

Va per tu, valenta!

emac. 2017

Ha sido un placer poder colaborar y participar en la segunda edición de emac. “Espais de Musica i Art Contemporani” . Para esta exposición, en la que domina la música y la ilustración,  he incluido dentro del apartado de fotografía, una obra realizada ex profeso para #emac17.

“Nosotras” es el reflejo de una sociedad reivindicativa desde los ojos del genero femenino. Las escenas no se explican, el arte no se debe justificar, es el interesado por la cultura quien tiene la última palabra. Gracias por vuestra asistencia y a los que habéis estado a mi lado apoyándome en este proyecto: Gema, Nuria, Selena, Abril, Nuria F., Elena, Joss, Juan Carlos M., Mayte y como no al director de emac. Vicente Tormo y a todo el equipo de Cultura de l’Ajuntament de Borriana.

CMC Borriana del 3/2/2017 al 5/2/2017

Referencias: nomepierdoniuna.com  MANOLO BOSCH  noticia

L’Hivern amb la meua generació

Redolar pels carrers de Sant Petersburg no és tasca gens fàcil. Menys complicat resulta trobar-se amb una tenda de Zara. Tinc la sensació fotogràfica (i sols és una sensació) que els antics Tsars van ser ostiats pels actuals Stars (Veieu que poca originalitat, sols van canviar l’ordre de les lletres) i que tota aquella mandanga de riquesa, monarquia i opressió sols ha fet que passar de mans i de noms. Els gruixuts comunistes d’avui semblen ballarines venudes als rebesnéts d’Alcapone a canvi de quatre garrafes de vodka. Ai si Napoleó alçara la testa! I si l’alçara Stalin?, euu! Entre tant- les putes (que estan prohibides) s’amaguen darrere de “filiprims” que parlen un anglès perfecte amb el traductor del mòbil, això si, iPhone d’ultima generació, i es que les putes d’ací, d’allà i de maracullà, rosses o brunes, quan eixuguen les bragues cauen rubles d’or, el mateix or que va passar de rei a paisà i que ara dona color i calor als Gürtel’s soviètics que poden comprar-se hotels de vint i set mil estreles, amb hostesses tailandeses incloses, que igual et venten un pet que et fiquen uns calcetinets (de seda siberiana) per a que no embrutes l’estora. Diu ella: –“escolte vosté, que és la cambra del rei, demane’m el que necessite!”* amb un anglés americanitzat amb matissos filipins de castellà antic. I jo que sóc un abnegat fotògraf de Borriana, riu, riu i res no diu, com aquella dona “rudona” de la cançó de Lluís Llach, no vaja a vindre l’amo (que es leniniste) i amfitrió de la regina Sofia i em fique les ulleres d’antena.
En fi, menys mal que Joan salva els trastos i es curra un reportatge que tomba de tos i que podeu llegir a peu de post.

Veieu a uns xicots tocant la “flaúta” i no és Nova York ni el CMC, el hall de l’antic cinema Requena, xicones fumant Celtas curt, gent anant al mercat dels dimarts, hipsters i formigoneres, fins i tot una presentadora de TV a la que li volien cobrar un impost revolucionari, no em direu que no està completet? No em direu que no son templats?

Els fills dels rebesnéts d’Alcapone
El hall del cinema Requena. Hermitage Museum
La fumadora en un descans de Twin Peaks
La formigonera matrioska. Cuqui Cocktail
The russian hipster and his half orange. Half, half!
Caminant cap al mercat dels dimarts. Prospekt Nevski
La presentadora de TV

Descarregar el .pdf amb copyright del diari ARA

La noticia bloguera, ací:  L’hivern amb…