Un nou dia de la dona

No sé si amb tema d’igualtat estic molt versat. La societat demana canvis continuats i sense fre, tal volta anem cap enlloc, o si. Ben cert és que els gèneres (dos, a saber) sempre deixant de banda l’estirp animal, ha sigut com una historia inacabada de lluita per ser la mona Lucy, aquella de la película que va interpretar Scarlett Johansson l’any 2014. Per contra el món animal ho te més clar i per ixe motiu també volem influenciar-los donant-los a menjar kikos i Font Vella. Per a quan el canvi de sexe? capar-los ja els capem.

Definitivament no tinc dades sociològiques significatives, perquè fins i tot ahí ha aplegat la micro biòtica feminista o masclista, anatòmicament mal interpretada i en qualsevol cas injusta per als litigants. Açò de la lluita de generes es un poc “fer la mà”, ja comencem malament si parlem de lluites, com: lluita política, lluita de classes, lluita del poble i tots eixos enrevessats manaments fora de ruta natural. No hi haurà lluita per capbussejar baix d’un broll de merda?  No, veritat? És normal.

Ah, però encara hi ha qui pensa que és més fort o més intel·ligent o millor per tindre piu o parrús (que rima amb autobús). Són tot despropòsits de televisió mugrosa i periòdic barat de quiosc amb humitats. I de la ignorancia de qui no vol tindre educació ni cultura.

Al que anem:

Ací podeu veure a una xicona sofocada la mar de guapa i sorpresa, a punt de ser galtejada per intentar fer el seu treball, al mig d’un poble anomenat Sant Petersburg. En primer plànol teniu l’idiota sublim (segurament estava fent el seu treball, el de mafiós) i jo rere càmera com sempre a un pam de “Orzowey” a punt d’eixir a muscles de la plaça major com Juan Belmonte, i es que açò de la fotografia no entén de gènere, on per desgracia casi sempre cobren les dones, ací cobra tot Deu.

Va per tu, valenta!

emac. 2017

Ha sido un placer poder colaborar y participar en la segunda edición de emac. “Espais de Musica i Art Contemporani” . Para esta exposición, en la que domina la música y la ilustración,  he incluido dentro del apartado de fotografía, una obra realizada ex profeso para #emac17.

“Nosotras” es el reflejo de una sociedad reivindicativa desde los ojos del genero femenino. Las escenas no se explican, el arte no se debe justificar, es el interesado por la cultura quien tiene la última palabra. Gracias por vuestra asistencia y a los que habéis estado a mi lado apoyándome en este proyecto: Gema, Nuria, Selena, Abril, Nuria F., Elena, Joss, Juan Carlos M., Mayte y como no al director de emac. Vicente Tormo y a todo el equipo de Cultura de l’Ajuntament de Borriana.

CMC Borriana del 3/2/2017 al 5/2/2017

Referencias: nomepierdoniuna.com  MANOLO BOSCH  noticia

L’Hivern amb la meua generació

Redolar pels carrers de Sant Petersburg no és tasca gens fàcil. Menys complicat resulta trobar-se amb una tenda de Zara. Tinc la sensació fotogràfica (i sols és una sensació) que els antics Tsars van ser ostiats pels actuals Stars (Veieu que poca originalitat, sols van canviar l’ordre de les lletres) i que tota aquella mandanga de riquesa, monarquia i opressió sols ha fet que passar de mans i de noms. Els gruixuts comunistes d’avui semblen ballarines venudes als rebesnéts d’Alcapone a canvi de quatre garrafes de vodka. Ai si Napoleó alçara la testa! I si l’alçara Stalin?, euu! Entre tant- les putes (que estan prohibides) s’amaguen darrere de “filiprims” que parlen un anglès perfecte amb el traductor del mòbil, això si, iPhone d’ultima generació, i es que les putes d’ací, d’allà i de maracullà, rosses o brunes, quan eixuguen les bragues cauen rubles d’or, el mateix or que va passar de rei a paisà i que ara dona color i calor als Gürtel’s soviètics que poden comprar-se hotels de vint i set mil estreles, amb hostesses tailandeses incloses, que igual et venten un pet que et fiquen uns calcetinets (de seda siberiana) per a que no embrutes l’estora. Diu ella: –“escolte vosté, que és la cambra del rei, demane’m el que necessite!”* amb un anglés americanitzat amb matissos filipins de castellà antic. I jo que sóc un abnegat fotògraf de Borriana, riu, riu i res no diu, com aquella dona “rudona” de la cançó de Lluís Llach, no vaja a vindre l’amo (que es leniniste) i amfitrió de la regina Sofia i em fique les ulleres d’antena.
En fi, menys mal que Joan salva els trastos i es curra un reportatge que tomba de tos i que podeu llegir a peu de post.

Veieu a uns xicots tocant la “flaúta” i no és Nova York ni el CMC, el hall de l’antic cinema Requena, xicones fumant Celtas curt, gent anant al mercat dels dimarts, hipsters i formigoneres, fins i tot una presentadora de TV a la que li volien cobrar un impost revolucionari, no em direu que no està completet? No em direu que no son templats?

Els fills dels rebesnéts d’Alcapone
El hall del cinema Requena. Hermitage Museum
La fumadora en un descans de Twin Peaks
La formigonera matrioska. Cuqui Cocktail
The russian hipster and his half orange. Half, half!
Caminant cap al mercat dels dimarts. Prospekt Nevski
La presentadora de TV

Descarregar el .pdf amb copyright del diari ARA

La noticia bloguera, ací:  L’hivern amb…

Moscou, no s’acaba mai

Moscou no és aquell lloc que imaginàvem. Hi ha dos Moscou, el de dalt i el de baix, un és net i segur, l’altre també és net i segur, les normes són clares, hi ha “amo” a qui suplicar-li si fas una tossida més exclamativa que el que marca el manual. Pot ser, des del balcó del pobre (on jo visc), comparar als nord-americans amb els russos tal volta pareixeria una pel·lícula de ciència-ficció. Però, qui no ha volgut ser americà o rus? Qui no volia unflar a galtades al alemanet que es pensava que podria fer, d’una garrofera, un escapulari que fera la volta al món? Bah! tot romanços, els russos volen ser russos com els americans, americans, els de dalt i els de baix. I nosaltres els europeus que volem ser?, i els espanyols?, i els valencians?, i els de Xodos?, i els del carrer Ample?… no en voldran un estret amb zona blava, veritat?
Retratar bombes atòmiques, underground amb comportes que ni les del embassament de La Almendra, sols és un producte de la por, de voler ser com un i no com l’altre. Aquell moniato amb bigot de guardia civil volia tindre el Metro més bonic del món i ho va aconseguir, sols això. I això volia contar-vos.

Al domincal de l’Ara podeu llegir esta joieta:

“La història, en el fons, no és res més que una taca d’humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l’arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia, la llepada indòmita dels segles, la vida densament viscuda. Viatjar de manera superficial, sense tenir en compte la complexa tectònica que s’amaga sota els peus de cada lloc nou descobert, és un error a evitar.”… Joan Garí

Russische Mann wartet Donald Trump zu bekommen. Moskauer Metro

http://www.ara.cat/suplements/diumenge/vida-subterrania-Moscou_0_1665433444.html