El día D, la hora H y la P de Poulard

Desde bien curada la adolescencia siempre creí que ser francés era como ser el perdedor en un chiste malo. Tal vez no profundicé debidamente y como solía ser habitual, entre nosotros los ignorantes (con carné de baby boom) en baja guardia, nos dejábamos arrastrar por la historia más reciente e incluso por el que daba clases gratuitas en  cualquier bar de reglamento. Hablo de ignorancia como una característica inherente al ser humano, legada desde el nacimiento y escuetamente resuelta al fenecer. Hablo de un porcentaje muy elevado…

Ser francés solo implica estar al norte de España y ligeramente al sur de Gran Bretaña, eso sí, separados por los Pirineos y el canal de La Mancha, aunque más preciso sería decir Canal de La Manga. Hoy son unos cuantos republicanos en fila, los que quedan después de haber soportado a los Merovingios, Richelieu, Luises y Napoleones y aguantado a los Boches durante la reciente 2WW, No sé qué hubiera sido de ellos sin la “desinteresada” reconquista de los aliados de medio mundo, no sé si ahora dirían “Freiheit, gleichheit, brüderlichkeit” en vez de “Liberté, égalité, fraternité” dando al traste con la frase de moda durante la revolución de 1830. Hasta los tanques rusos eran americanos, la gran mayoría. Pero bueno, al loco ario le dieron estopa de la buena y se tuvo que ir a freír frankfurts a Berlín y de ahí a tomar por deutschland. Pero como no hay mal que por bien no venga, los normandos aprendieron a ir con la cabeza entre los hombros como el resto de los mortales y lanzaron desde lo más alto de la Abadía de San Miguel una buena dosis de soberbia y prepotencia que les ha mantenido cometidos hasta la fecha.

Mont Saint Michel - Normandie - France
Mont Saint Michel – Normandie – France

Y vosotros os preguntaréis: ¿qué hace un español medio pobre, medio viejo y medio fotógrafo en casa de Emmanuel Macron? Pues os diré que cualquiera puede ir, no obstante no os confiéis demasiado a no ser que dispongáis de un buen repositorio bancario o una tía vieja y rica a punto de expirar. Claro, siempre ha habido niveles, clases, sinvergüenzas, funcionarios y entre ellos, perfectamente camuflados, hay sobre todo políticos (no tantos como aquí, pero hay) y algún ricachón . Y te das cuenta que el valor relativo de las cosas es según su denominación de origen, así que no vale lo mismo una tortilla de un huevo (a la francesa) en España que una omelette de poulard (a la francesa) en Francia. El valor puede diez duplicarse y ! ladys & gentlemen; son la misma cosa !

Cada vez comprendo mejor aquello de la ensaladilla rusa en San Petersburgo. La denominan ensaladilla de París, debe ser otra vez por la denominación ya no sé si de origen o en origen o de qué, pero me queda claro que Francia está llena de franceses, con sus manías, sus museos, sus cruces, sus casamatas alemanas, su historia y sus carreteras permanentemente en obras…y tampoco se les ve cantar tan alegres como yo creía. Eso, sí, no quitan ni rompen nada como aquí, no borran las partes negras de la historia, las dejan para recordar que nunca más debe suceder. A cambio de cash, claro..!

Normandía es una zona de las menos agraciadas económicamente del país, sus ingresos principales son debidos a la rica campiña dónde quesos y manzanas entran en continua pugna por deleitar a los turistas que bañan en euros la costa noroeste de La Galia. La pesca y los museos de la segunda guerra mundial son la petite fleur que adorna esta bella tierra y que dignifica a los lugareños que aún deben tener el susto en el cuerpo.

Normandía podría ser el emblema de la libertad europea, una Europa que inició sus primeros pasos en Grecia, que obtuvo la escritura de la mano de los sirios y que idiomáticamente no ha habido gran consenso. Al final unos celtas medio idos nos intentaron colocar un idioma isleño y así se acabó el cuento.

No os aburro más, desde Caen con amor…

Pink

Una nova sessió per a “Pelirroja Moda Infantil”

Que el sucre és l’ambaixador de la dolçor ho saben a tot arreu, d’ací a donar-li forma, esculpir-lo com a matèria primera ja és un altre cantar. Això sols saben fer-ho els més preparats, els que han estat tocats per la vareta de l’art. Entre fils i randes corren les aventures d’una dona que apunta molt alt, perquè sap i perquè pot, perquè s’ha preparat tota una vida i no coneix la fatiga. Eixa dona és Gema Gimeno Gil, la mateixa que dóna nom i llum a la seua firma Gema Gil i a un projecte de matrícula d’honor, Pelirroja Moda Infantil. La model per a l’ocasió és Lucia, què dir, la bellesa personificada!, una jove promesa que sense dubte traurà punta. I com no, les manetes de Luisa Vallés Meseguer de Ele de Luisa, l’ excel.lencia en majúscules.

© Ramon Usó Photography | Pelirroja Moda Infantil
© Ramon Usó Photography | Pelirroja Moda Infantil

Blackstar

En 2016 David Bowie grabó su último disco o quien sabe ¿? si el penúltimo,”Blackstar”. Una estrella negra no augura precisamente un buen acontecimiento y quien sabe si él, consciente de su ineludible muerte (inevitable destino para todos) se antepuso a su cercana marcha.

© Ramon Usó Photography | Agradecimientos a Lola Decoració
© Ramon Usó Photography | Agradecimientos a Lola Decoració

“El Espíritu se elevó un metro y se apartó
Alguien más tomó su lugar, y lloró con valor
(soy un blackstar, soy un blackstar) ¿Cuántas veces se cae un ángel? ¿Cuántas personas mienten en lugar de hablar alto? Dio sus primeros pasos en tierra sagrada, exclamó en voz alta en la multitud (soy un blackstar, soy un blackstar, no soy un mafioso) No puedo responder por qué (soy un blackstar) Sólo tienes que ir conmigo (No soy una estrella de cine) Te llevo a casa (Soy una estrella negra) Tomo tu pasaporte y tus zapatos (No soy una estrella pop) Y tus sedantes, buuu (Soy una estrella negra) Tu eres flor de un día (no soy una estrella de Marvel) soy el Gran Yo (soy un blackstar)”

Blackstar es un espejo en papel, lejos de las artes sociales, donde reivindico que las personas permanecen incluso detrás de Instagram o Facebook. Las fotografías no pretenden denunciar nada, solo desean quedarse más de un día.

Blue

Diuen que el blau es el color de la mar, del cel, dels oceans i tot plegat es part de l’espectre de llum. La llum com a fenomen físic, la llum com a escultora de somnis d’art i emocions…de magnifiques creacions de moda de la ma de Pelirroja Moda Infantil.

Eramos

Eramos jóvenes y románticas, valientes. No temíamos a nada ni a nadie, eramos iguales. Silvia & Ikram.

 

 

Ramon Usó Photography 2017

Lola Decoració i le savoir faire.

Desbaratar-se
No és cap exageració si defineix la paraula desbarat com una culminació multi orgàsmica de la conseqüència de viure, viure bé. Seria molt fàcil carregar-se les emocions vers una injusta predominança de les qualitats econòmiques. I sí, es pot ser ric i tindre bon gust, però no necessàriament aquestes dos condicions son inseparables. Tampoc es garantia de coherència ser pobre, estudiós o culte i si m’apureu haver nascut tocat per la vareta de Coco Chanel.
Un, pot desbaratar-se de gust o fins i tot pot morir d’exit, altres poden adquirir el “savoir faire” havent-se il•lustrat durant anys o haver-se (ningú sap cóm) inoculat ADN de Raúl Martins, que segur que anava a genollons quan era xicotet.

Mon & "Su"
Mon & “Su”

Ací a Borriana hi ha gent interessant, no sé si és herència d’una època millor o tal vegada el destí, el mateix que fa que florisquen gratacels en mig d’un calorós desert d’arena a Abu Dhabi, un lloc on ni les sargantanes volen fer niu. Ningú ho sap. Ningú sap el misteri que suposa repartir fama, cacaus o bon gust, i si tens sort i et cau l’últim doncs et pots guanyar bé la vida sense temor a que vinga un il•lustrat “de fora” i pretenga baixar-te de l’altar. Amén.
Parlem de Lola Decoració, un gabinet de decoració ubicat a la milla d’or del bell mig de la capital de La Plana Baixa, show room a La Tanda, “La Tanda” tot un emblema de vertebració del líquid element que dona a beure a la nostra economia menys sostenible. I precisament d’ells podríem parlar de vertebració de l’art, d’equilibri, d’experiència i si m’apures de finor, perquè per a mi “la finor” es la excel•lència i l’elit la seua conseqüència.
Comença el mes de juliol i ho celebrem amb una sessió de bones sensacions fotogràfiques amb el suport de Dores, Toni, Xús, Mari Carmen, Susana i Claudia que fan d’un reportatge de 17 hores una degustació de dolços a l’ombra d’una olivera mil•lenària als dominis de Calatrava.

Tot un plaer!

De Cal Paradís a Fisterra

Com recordaríem la vida sense cap retrat? Vaig més enllà, com recordaríem la vida sense olors? Pot resultar obvi pensar que totes dues cosses a una fan paret, però, i si en falla alguna? I si caminem virtuosament cap un món virtual on el paper sols romanga en la pituïtària del record? Caldrà ficar ordre.
A Vall D’Alba hi ha de tot, fins i tot una plaça de bous. Els Àrabs que van vindre a tocar la gaita a la península Ibèrica es van muntar a la vall del Pla de l’Arc el seu propi assentament que van anomenar alqueria Blanca o D’Alba i es que els mossàrabs no es complicaven massa la vida. Un bon dia, a Borriana, estaven avorrits i enllestiren una carta Pobla per la qual alguns veïns de Vilafamés feren numero a tan bell emplaçament. I allí estan. Però a la muntanya també existeix el paradís, un altra vegada amb permís dels de la plana Baixa (gent molt estirada i marinera). Vora vall trobem un restaurant d’allò més peculiar: Cal Paradís, home, qui no sap què passa a Cal Paradís? A l’interior hi ha delicatessen, ganes de treballar, un cafís de cassoles i el que és més important, un dels millors o el millor cuiner d’ací a Fisterra. Vos pareix poc?
A mi no. A mi em vanaglòria l’art en totes les seues variants i modalitats, Miguel Barrera en té per a donar i vendre, és un treballador de la cuina, un boig de la perfecció, un eixugador dels recursos del seu entorn, de la nostra terra, de La Plana. I perquè conte tot açò? Doncs per que el vaig retratar a ell i als seus plats, exhaurint-se la primavera del dos mil disset , com l’espavilat de carreró capitalí que tot ho rossega, que tot ho escorcolla. Una vegada més l’atac premeditat del fotògraf voyeur, com diu Roberto Roselló, que es capaç d’endinsar-se ulls endintre per tal d’esbrinar què nassos fa tan especial aquest personatge, famós i reconegut.
No cal ser cap alumne avantatjat ni amic d’un polític corrupte per a concloure, sense tràfic d’influències, que aquesta història acabarà pigmentant el que un dia va ser arbre o matoll de cànem, tant es val i amb permís de la sense raó digital…fent el que cal per a romandre en el temps i en la memòria més intima dels nostres millors calaixos.

Miguel Barrera fotografiat per Ramon Usó
Miguel Barrera fotografiat per Ramon Usó

Pelirroja

Si fora una pel·lícula amb BSO de Frankie Vallie, seria sense dubte una de les millors pel·lícules de l’història del cinema contemporani.  Pelirroja és l’oportunitat de convertir el món de la moda infantil en un referent en l’àmbit nacional. Està clar, sense padrins no hi ha doblons, però amb “ejem” hi ha tarrons.

Un bon dia del mes d’abril em sona el mòbil i ja és estrany que l’agafe o fins i tot que sàpiga on està. Tota una generació de pares i mares hippyes lluitant per la llibertat i ve un tararot que ens convenç de la necessitat d’estar permanent-ment connectats a un telèfon. Vos imagineu un telèfon dels 60′, de bakelita, amb el fil acaragolat? Tot el dia damunt!. Un desaguisado, oiga!

I mira tu per on! A l’altre costat es sent una veu dolça que diu: – “Podries fer una sessió de moda”?- acabáramos o acabásemos, clar que si…

Hi ha alguna cossa que puga fer millor que un reportatge de moda? mmm, crec que no, a banda de remugar…

Dos dones de bandera, Gema i Bibiana Gimeno, al volant d’aquest Ferrari que acaba d’engranar la primera o directa. Preparem-nos per a gaudir de dissenys excel·lents i colors inabarcables.

Les models: Lucía, Elena, Ana i Carina.

Fotografia per a Pelirroja. © Ramon Usó 2017
Fotografia per a Pelirroja. © Ramon Usó 2017

Un nou dia de la dona

No sé si amb tema d’igualtat estic molt versat. La societat demana canvis continuats i sense fre, tal volta anem cap enlloc, o si. Ben cert és que els gèneres (dos, a saber) sempre deixant de banda l’estirp animal, ha sigut com una historia inacabada de lluita per ser la mona Lucy, aquella de la película que va interpretar Scarlett Johansson l’any 2014. Per contra el món animal ho te més clar i per ixe motiu també volem influenciar-los donant-los a menjar kikos i Font Vella. Per a quan el canvi de sexe? capar-los ja els capem.

Definitivament no tinc dades sociològiques significatives, perquè fins i tot ahí ha aplegat la micro biòtica feminista o masclista, anatòmicament mal interpretada i en qualsevol cas injusta per als litigants. Açò de la lluita de generes es un poc “fer la mà”, ja comencem malament si parlem de lluites, com: lluita política, lluita de classes, lluita del poble i tots eixos enrevessats manaments fora de ruta natural. No hi haurà lluita per capbussejar baix d’un broll de merda?  No, veritat? És normal.

Ah, però encara hi ha qui pensa que és més fort o més intel·ligent o millor per tindre piu o parrús (que rima amb autobús). Són tot despropòsits de televisió mugrosa i periòdic barat de quiosc amb humitats. I de la ignorancia de qui no vol tindre educació ni cultura.

Al que anem:

Ací podeu veure a una xicona sofocada la mar de guapa i sorpresa, a punt de ser galtejada per intentar fer el seu treball, al mig d’un poble anomenat Sant Petersburg. En primer plànol teniu l’idiota sublim (segurament estava fent el seu treball, el de mafiós) i jo rere càmera com sempre a un pam de “Orzowey” a punt d’eixir a muscles de la plaça major com Juan Belmonte, i es que açò de la fotografia no entén de gènere, on per desgracia casi sempre cobren les dones, ací cobra tot Deu.

Va per tu, valenta!

emac. 2017

Ha sido un placer poder colaborar y participar en la segunda edición de emac. “Espais de Musica i Art Contemporani” . Para esta exposición, en la que domina la música y la ilustración,  he incluido dentro del apartado de fotografía, una obra realizada ex profeso para #emac17.

“Nosotras” es el reflejo de una sociedad reivindicativa desde los ojos del genero femenino. Las escenas no se explican, el arte no se debe justificar, es el interesado por la cultura quien tiene la última palabra. Gracias por vuestra asistencia y a los que habéis estado a mi lado apoyándome en este proyecto: Gema, Nuria, Selena, Abril, Nuria F., Elena, Joss, Juan Carlos M., Mayte y como no al director de emac. Vicente Tormo y a todo el equipo de Cultura de l’Ajuntament de Borriana.

CMC Borriana del 3/2/2017 al 5/2/2017

Referencias: nomepierdoniuna.com  MANOLO BOSCH  noticia