Categoría: Work

Intento alcanzar mirando hacia arriba las hojas de un árbol.

Intento ver un reflejo en la profundidad  del mar.

Intento recordar como mi madre me decía todo lo que pude ser.

Intento olvidar la oscuridad de aquella primavera,

Que convirtió en montañas mis sueños.

Una y otra vez lavando mis errores, lavándolos.

Una y otra vez huyendo de mí.

Intento alcanzar mirando hacia arriba la niebla helada.

Intento ver un color que no ve nadie detrás de tu mirada.

Intento recordar como mi madre lloraba por todo lo que no pude ser.

Intento olvidar como mis brazos cortaban el viento aquel abril,

Que convirtió mi vida en una nueva idea.

Desangrando mis errores una y otra vez.

Pero ahora, tú, mi ángel, me has traído hasta aquí,

Para ver lo que ven tus ojos,

Para notar lo que siente tu piel.

Intento arrinconar aquella primavera,

Difuminar el rostro de quien borró mi sonrisa.

Mirar sin añoranza por la ventana,

Y olvidar las ganas de saltar.

Y estaba tan cerca de ver correr el agua,

Nos estábamos acercando sin saberlo.

Aquel frío invierno en la galaxia,

Un universo entre los dos, imposible.

Me quedo parado pensando,

Intentando alcanzar aquella hoja que lavó mi corazón.

Una nova sessió per a “Pelirroja Moda Infantil”

Que el sucre és l’ambaixador de la dolçor ho saben a tot arreu, d’ací a donar-li forma, esculpir-lo com a matèria primera ja és un altre cantar. Això sols saben fer-ho els més preparats, els que han estat tocats per la vareta de l’art. Entre fils i randes corren les aventures d’una dona que apunta molt alt, perquè sap i perquè pot, perquè s’ha preparat tota una vida i no coneix la fatiga. Eixa dona és Gema Gimeno Gil, la mateixa que dóna nom i llum a la seua firma Gema Gil i a un projecte de matrícula d’honor, Pelirroja Moda Infantil. La model per a l’ocasió és Lucia, què dir, la bellesa personificada!, una jove promesa que sense dubte traurà punta. I com no, les manetes de Luisa Vallés Meseguer de Ele de Luisa, l’ excel.lencia en majúscules.

Desbaratar-se
No és cap exageració si defineix la paraula desbarat com una culminació multi orgàsmica de la conseqüència de viure, viure bé. Seria molt fàcil carregar-se les emocions vers una injusta predominança de les qualitats econòmiques. I sí, es pot ser ric i tindre bon gust, però no necessàriament aquestes dos condicions son inseparables. Tampoc es garantia de coherència ser pobre, estudiós o culte i si m’apureu haver nascut tocat per la vareta de Coco Chanel.
Un, pot desbaratar-se de gust o fins i tot pot morir d’exit, altres poden adquirir el “savoir faire” havent-se il•lustrat durant anys o haver-se (ningú sap cóm) inoculat ADN de Raúl Martins, que segur que anava a genollons quan era xicotet.

Ací a Borriana hi ha gent interessant, no sé si és herència d’una època millor o tal vegada el destí, el mateix que fa que florisquen gratacels en mig d’un calorós desert d’arena a Abu Dhabi, un lloc on ni les sargantanes volen fer niu. Ningú ho sap. Ningú sap el misteri que suposa repartir fama, cacaus o bon gust, i si tens sort i et cau l’últim doncs et pots guanyar bé la vida sense temor a que vinga un il•lustrat “de fora” i pretenga baixar-te de l’altar. Amén.
Parlem de Lola Decoració, un gabinet de decoració ubicat a la milla d’or del bell mig de la capital de La Plana Baixa, show room a La Tanda, “La Tanda” tot un emblema de vertebració del líquid element que dona a beure a la nostra economia menys sostenible. I precisament d’ells podríem parlar de vertebració de l’art, d’equilibri, d’experiència i si m’apures de finor, perquè per a mi “la finor” es la excel•lència i l’elit la seua conseqüència.
Comença el mes de juliol i ho celebrem amb una sessió de bones sensacions fotogràfiques amb el suport de Dores, Toni, Xús, Mari Carmen, Susana i Claudia que fan d’un reportatge de 17 hores una degustació de dolços a l’ombra d’una olivera mil•lenària als dominis de Calatrava.

Tot un plaer!

Com recordaríem la vida sense cap retrat? Vaig més enllà, com recordaríem la vida sense olors? Pot resultar obvi pensar que totes dues cosses a una fan paret, però, i si en falla alguna? I si caminem virtuosament cap un món virtual on el paper sols romanga en la pituïtària del record? Caldrà ficar ordre.
A Vall D’Alba hi ha de tot, fins i tot una plaça de bous. Els Àrabs que van vindre a tocar la gaita a la península Ibèrica es van muntar a la vall del Pla de l’Arc el seu propi assentament que van anomenar alqueria Blanca o D’Alba i es que els mossàrabs no es complicaven massa la vida. Un bon dia, a Borriana, estaven avorrits i enllestiren una carta Pobla per la qual alguns veïns de Vilafamés feren numero a tan bell emplaçament. I allí estan. Però a la muntanya també existeix el paradís, un altra vegada amb permís dels de la plana Baixa (gent molt estirada i marinera). Vora vall trobem un restaurant d’allò més peculiar: Cal Paradís, home, qui no sap què passa a Cal Paradís? A l’interior hi ha delicatessen, ganes de treballar, un cafís de cassoles i el que és més important, un dels millors o el millor cuiner d’ací a Fisterra. Vos pareix poc?
A mi no. A mi em vanaglòria l’art en totes les seues variants i modalitats, Miguel Barrera en té per a donar i vendre, és un treballador de la cuina, un boig de la perfecció, un eixugador dels recursos del seu entorn, de la nostra terra, de La Plana. I perquè conte tot açò? Doncs per que el vaig retratar a ell i als seus plats, exhaurint-se la primavera del dos mil disset , com l’espavilat de carreró capitalí que tot ho rossega, que tot ho escorcolla. Una vegada més l’atac premeditat del fotògraf voyeur, com diu Roberto Roselló, que es capaç d’endinsar-se ulls endintre per tal d’esbrinar què nassos fa tan especial aquest personatge, famós i reconegut.
No cal ser cap alumne avantatjat ni amic d’un polític corrupte per a concloure, sense tràfic d’influències, que aquesta història acabarà pigmentant el que un dia va ser arbre o matoll de cànem, tant es val i amb permís de la sense raó digital…fent el que cal per a romandre en el temps i en la memòria més intima dels nostres millors calaixos.

Si fora una pel·lícula amb BSO de Frankie Vallie, seria sense dubte una de les millors pel·lícules de l’història del cinema contemporani.  Pelirroja és l’oportunitat de convertir el món de la moda infantil en un referent en l’àmbit nacional. Està clar, sense padrins no hi ha doblons, però amb “ejem” hi ha tarrons.

Un bon dia del mes d’abril em sona el mòbil i ja és estrany que l’agafe o fins i tot que sàpiga on està. Tota una generació de pares i mares hippyes lluitant per la llibertat i ve un tararot que ens convenç de la necessitat d’estar permanent-ment connectats a un telèfon. Vos imagineu un telèfon dels 60′, de bakelita, amb el fil acaragolat? Tot el dia damunt!. Un desaguisado, oiga!

I mira tu per on! A l’altre costat es sent una veu dolça que diu: – “Podries fer una sessió de moda”?- acabáramos o acabásemos, clar que si…

Hi ha alguna cossa que puga fer millor que un reportatge de moda? mmm, crec que no, a banda de remugar…

Dos dones de bandera, Gema i Bibiana Gimeno, al volant d’aquest Ferrari que acaba d’engranar la primera o directa. Preparem-nos per a gaudir de dissenys excel·lents i colors inabarcables.

Les models: Lucía, Elena, Ana i Carina.