Borriana i la seua mar
La mar és absolutament necessària, no hem descobert Al-Ándalus ni Amèrica, ja existien abans. Aquesta particular afirmació, que podria esdevenir en afusellament d’estàtues, seria un malson per a Tere Godos, professora d’història al Jaume I de Borriana. Ella, diria que la història està per a contar-la, estudiar-la, per a impedir que alguns episodis tornen a repetir-se. Però d’ací a fer “bandera” és tan efectiu com donar-li un pal de polo, de fusta, a un desproveït d’intel·ligència, de naixement. Si tirem monuments al fem, aleshores no cal fer-ne de nous, en un futur vindrà un espavilat i voldrà fer llenya del taronger sec i sense pàmpol. Són les misèries de la vida.
La mar, doncs, és un monument perpetu, inabastable, immens. Ningú té la clau del tap que podria buidar-la i esborrar-la de la ment dels seus amants. Ella viu al caliu de la lluna que l’engronsa, l’acarona, li transmet caràcter i bondat. És l’última en anar-se’n a dormir i la primera a llevar-se, testimoni ferma dels primers i darrers amants de l’estiu, del primer bes que obri de par en par el camí de l’amor etern, d’acomiadaments dramàtics que es converteixen en xarxes a la deriva…
Ella és, per tant, un batec que no para mai. És la dama que t’ho dóna tot, a poc a poc, al llarg dels anys, al llarg del temps. I també és jutge implacable quan la subestimes, com les persones de bon cor. Tot té un límit.
I ve un tipus de La Vilavella, Joan Antoni Vicent (al que admire) perquè és com és, i li fica cognom a la ciutat de la qual estic enamorat: “Borriana i la seua mar”. Un científic i fotògraf amb un grapat d’anys i d’art, una barreja que no pot fracassar, sense dubte garanteix una nota excel·lent. L’autèntic “savoir faire” que imprimeix, com un gravat de Goya la inesborrable experiència d’un home fet. I junt amb Joan Garí, una altra eminència, han parit un llibre, un altre llibre, que toca la fibra dels humans que ens sentim copropietaris d’eixa mar, d’eixes ombres infinites que com cames inacabables a ritme de vals, donen sentit i ànima a unes imatges magnífiques del meu poble. El llistó ha quedat molt alt, a escala del cubà Javier Sotomayor, record man de salt d’altura.
Al llibre queden les fotografies, convidant-nos a mirar allò que la voràgine quotidiana del dia a dia no ens deixa veure. Fragments mil·lèsims de durada eterna, paraules esveltes d’insondable categoria. Aleshores, d’ací a cent anys, no caiga’m en l’errada de cremar-lo… com en aquella novel·la “Fahrenheit 451” de Ray Brandbury, portada al cel·luloide per François Truffaut.
