Buscar una vena

A les xarxes és habitual trobar-se peixos com el xoriguer, la gallineta i de tant en tant alguna boca dolça o fins i tot el tan saborós cardenal (Zu cristatus). Veieu que de tot cap dins la Mediterrània, però és, a diferència de les xarxes socials, un entorn sensat, verídic i honest, on no té cabuda la hipocresia ni el sensacionalisme de televisió deixalla.

Hi ha un anunci que diu que “s’ha trobat una illa de plàstic vessat de dimensió com tres vegades Espanya”. Això ho han mesurat bé? Vull dir, l’empresa de publicitat que fa aquesta afirmació s’ha preocupat d’anar amb un metre a mesurar-ho? O tal volta se’ls ha escapat als del CNI mentre feien un tast de marijuana? No resulta estrany escoltar o veure aquest tipus d’afirmacions, si ens ho traguem tot! perquè no una més? Si fins i tot, els experts que vigilen la nostra qualitat de vida, tenen el que jo d’australià…de Perth, en fi, sempre tindrem a Mortadel·lo i Filemó! que a banda de donar voltes al Clot compulsivament, poden resoldre alguns dels misteris més inexorables de la nostra curta història al planeta. Això o documentar-se al Facebook diàriament, clar, una de les xarxes amb gran varietat de peix.

Estic segur que coneixeu la meua admiració per Trainspotting, no tant pel miserable món que tocava viure als 80’ en els afores de qualsevol ciutat important, en aquest cas, els suburbis d’Edimburg, sinó pel seu missatge en clau de geopolítica disfressat d’heroïna. Irvine Welsh fa a la novel·la que dóna títol al film, unes descripcions que n’hi ha per a sucar-hi pa, llibre que conserve autografiat pels membres de La Unión, si, aquells de “Sildavia” o “Lobo Hombre en París“, en una de les correries personals pel meu Madrid de Malasaña als noranta. Torne al llibre i em centre amb les descripcions crítiques i avançades al seu temps, sempre relatiu. Però com sabreu, d’aquella pel·lícula, recentment hi ha hagut una seqüela amb els mateixos protagonistes, amb frases igual d’enginyoses, tot adobat amb una millor cinematografia i tal.

Spud, ingenu i afable és un dels meus personatges favorits de les dues versions, perquè saps que diu sense parlar, opostament a parlar sense saber que dius. Actualitat total.

Així doncs, mireu la fotografia que il·lustra el post i entendreu com resulta possible parlar de morralla, xarxes socials i drogues sense caure en la temptació de ser criticat per viure en una altra realitat o el que es pitjor, una realitat paral·lela.

Bon profit

Borriana i la seua mar

La mar és absolutament necessària, no hem descobert Al-Ándalus ni Amèrica, ja existien abans. Aquesta particular afirmació, que podria esdevenir en afusellament d’estàtues, seria un malson per a Tere Godos, professora d’història al Jaume I de Borriana. Ella, diria que la història està per a contar-la, estudiar-la, per a impedir que alguns episodis tornen a repetir-se. Però d’ací a fer “bandera” és tan efectiu com donar-li un pal de polo, de fusta, a un desproveït d’intel·ligència, de naixement. Si tirem monuments al fem, aleshores no cal fer-ne de nous, en un futur vindrà un espavilat i voldrà fer llenya del taronger sec i sense pàmpol. Són les misèries de la vida.

La mar, doncs, és un monument perpetu, inabastable, immens. Ningú té la clau del tap que podria buidar-la i esborrar-la de la ment dels seus amants. Ella viu al caliu de la lluna que l’engronsa, l’acarona, li transmet caràcter i bondat. És l’última en anar-se’n a dormir i la primera a llevar-se, testimoni ferma dels primers i darrers amants de l’estiu, del primer bes que obri de par en par el camí de l’amor etern, d’acomiadaments dramàtics que es converteixen en xarxes a la deriva…

Ella és, per tant, un batec que no para mai. És la dama que t’ho dóna tot, a poc a poc, al llarg dels anys, al llarg del temps. I també és jutge implacable quan la subestimes, com les persones de bon cor. Tot té un límit.

I ve un tipus de La Vilavella, Joan Antoni Vicent (al que admire) perquè és com és, i li fica cognom a la ciutat de la qual estic enamorat: “Borriana i la seua mar”. Un científic i fotògraf amb un grapat d’anys i d’art, una barreja que no pot fracassar, sense dubte garanteix una nota excel·lent. L’autèntic “savoir faire” que imprimeix, com un gravat de Goya la inesborrable experiència d’un home fet. I junt amb Joan Garí, una altra eminència, han parit un llibre, un altre llibre, que toca la fibra dels humans que ens sentim copropietaris d’eixa mar, d’eixes ombres infinites que com cames inacabables a ritme de vals, donen sentit i ànima a unes imatges magnífiques del meu poble. El llistó ha quedat molt alt, a escala del cubà Javier Sotomayor, record man de salt d’altura.

Al llibre queden les fotografies, convidant-nos a mirar allò que la voràgine quotidiana del dia a dia no ens deixa veure. Fragments mil·lèsims de durada eterna, paraules esveltes d’insondable categoria. Aleshores, d’ací a cent anys, no caiga’m en l’errada de cremar-lo… com en aquella novel·la “Fahrenheit 451” de Ray Brandbury, portada al cel·luloide per François Truffaut.

Borriana i la seua mar

Hic Sunt Dracones

Quina és la distància entre dos punts? Una incògnita i al mateix temps tan resoluble com agafar un metre (calibrat al Desert de les Palmes) i fer-ne ús. La Terra Incògnita, que inspirava els mapes mundi replens de monstres “hic sunt dracones” i que no era altra cosa que la referència a un lloc desconegut, on mai ningú havia estat. Relativament, clar, des del punt de vista del cartògraf. Ací hi ha dragons. Veges quins avanços ens ha portat Internet!

Tanmateix, quina és la distància entre dos electrons de càrregues oposades? Quina és la distància entre un home i una dona? Al llit i en acte de luxúria, ben poca. En altres situacions ja devíem recórrer a la Teoria de la Relativitat d’Einstein. Un tipus bastant intel·ligent, Einstein, un poc abandonat físicament (curiós, no?) però a l’hora d’afinar, afinava, com Planck, Faraday, Heisemberg, la Curie o el mateix Cavendish. No sé què pensarien, ells i ella, dels ignorants que tenien al voltant, matant-se per traure la mida entre la dreta i l’esquerra. Incògnita.

És el dolç i salat de la vida. Cada vegada dubte més de la meua percepció de l’entorn, no puc relativitzar la mida entre el melic i el forat de l’orto. Són com l’expansió de l’Univers, imparable. I la solució no exigeix mirar-se d’enfront de l’espill, cal ser atrevit i retratar-se de perfil, com aquelles dones amb barret i ploma que donaven color i forma als paperets de seda que envoltaven les taronges del magatzem de Calaix, i tants altres, efectivament, a la dècada dels cinquanta’. A Borriana, és evident. Perquè ací sempre hi ha hagut bon gust independent-ment del gruix de la “cartera”.

Això si, cada volta hi ha més imbècils i menys científics. Fins i tot s’ha intervingut l’art, el gust i les ganes de follar. I açò és un fet conegut.

Cada volta augmenta la distància entre dos punts, no és això racisme? No és eixe el secret del poderós? Quan acabes tu i comence jo?

Ací teniu una foto dels noranta’ a Londres, un mapa mundi al baix ventre, un senyal sense fum i sense inscripcions en llatí. No fa falta.

Marilin © Ramon Usó Photography

Black Star

Los sueños son las mentiras de la noche.

Ni siquiera el mejor observador, de los que llevo dentro, podría haber imaginado hace un año la tormenta vírica que se nos venía encima. Dos mil veinte iba a ser el año blackstar. Cada diez años intento montar alguna expo que resuma mi ultima década, no obstante, sin ganas de expresar nada concreto, algo en mi interior me arrastraba irremediablemente hacia el negro, la falta de luz, la muerte. Esa era mi idea, todo acaba en la muerte y ¡vaya si ha sido así! En esta ocasión las pinceladas lumínicas transcurrirían del rojo al negro, esa delgada franja invisible que divide la vida del sueño eterno. Sin tener aptitudes de vidente, la mala suerte quiso acompañarme esquivando esa mano fría y huesuda, que siempre está ahí, escondida y paciente en mis pesadillas. Pretendía advertirme algo, como indicándome mirar por una ventana donde solo existe el vacío. Y el vacío se apoderó de las calles, del aliento vital de las ciudades, de los proyectos que dan sentido a la existencia. Muere BlackStar.

CARTEL ©2019 Ramon Usó Photography

De momento el único parte disponible es que he cancelado la exposición. No se me ocurre nada, a parte de encabronarme con la guadaña cuando esta tiene aliados terrenales, desgraciados y por supuesto malnacidos. La señora me llamará cuando desee y yo seré su eterno amante.

La estirpe de los fuertes

De la relatividad general  ya se encargó Albert Einstein sobre 1915, de la relatividad particular nos encargamos cada individuo, cada día. Y es que vivimos en un mundo donde todo se está convirtiendo en relativo. El sentido común también depende de qué y de quien, por lo tanto solo persisten, como  fundamentales, los deseos personales. Característica inseparable del egoísmo.

Es, en esta situación, cuando te detienes y aprendes a recordar, insistiendo en la difícil y selectiva batalla contra la memoria, extrayendo de cada pliegue cerebral los restos que se han ido acumulando y ocultando a la vez. Todas las experiencias.  Y etéreamente  tomo de la mano a las personas que me han servido de referente, especialmente durante la madurez. La mayoría, familiares que han fallecido en una u otra circunstancia o que simplemente han extinguido su trámite terrenal. Ellos son los verdaderos acompañantes que quizá no supe atender suficientemente, son ellos mismos los que tienen el poder infinito de haber quedado en mi memoria. Los que me guiarán y me darán fuerza para seguir aprendiendo.

Esos héroes particulares, esos guerreros de la post guerra que tanto aprendieron para enseñarnos que el mejor destino es el perdón, que la mejor batalla es la que no se pierde, que el esfuerzo es la cualidad que distingue y no la que diferencia. Ahora se nos están yendo sin su merecido adiós. Esos héroes que sacrificaron su vida desde los diez años para enmendar la barbarie ideológica, que han permanecido fuertes como robles, que hasta el último suspiro lo dieron todo por los demás.

En poco tiempo se han ido de mi lado enormes columnas, gigantes imprescindibles cuya restitución es imposible. Y este dolor que ahora me ahoga no es más que el preludio del relevo, que necesariamente asumo, como uno más dentro de la estirpe de los fuertes.

A mis tíos, José Antonio Usó y Julio Guerola

A mis primos

Ramon Usó i Guerola  9-4-2020

Nuestro particular Chernóbil

Apreciar no debería suponer esperar nada a cambio, en efecto. Una de las personas, a las que tengo gran afecto, insiste que en la vida todo es política. Evidentemente, para los que me conocen, sabéis que no estoy de acuerdo con esa afirmación, de hecho estoy totalmente en contra. Será para los que viven de ella como es, para los camellos, la heroína.

Nada es descartable, negarse a adquirir nuevos conocimientos o incluso incorporar otras formas de ver la vida, solo puede impedir un completo desarrollo personal. Solo los convencidos defienden a capa y espada su ideología y sus creencias, impidiendo así la posibilidad de incorporar, a su madurez particular, infinidad de experiencias históricamente demostradas. Si creyéramos que en la vida todo es amor, intuyo que sería complicado aprovecharse de los demás, inculcar un dogma o descalificar a los que piensan diferente. Al final, la política ha derivado en una lucha de poder a costa de parasitar, engañar y robar a las personas.

Ya ha ocurrido muchas veces a lo largo de los tiempos. Ocultar información es un arma infinita, manipularla solo es la munición, esta acaba terminándose. Y en este Mundo, que se mueve a ritmo de fibra óptica, donde la globalización solo está ralentizada por la logística, es muy difícil dar gato por liebre. Porque en un planeta de orden infinitesimal todo se sabe o se termina sabiendo cada vez con menos dilación en el tiempo.

En abril de 1986 explotó el reactor número 4 de la central nuclear de Chernóbil, el mayor accidente nuclear de la historia. Podría poner muchos ejemplos pero me centraré en este, por conocerlo en profundidad, por haber estado allí. Quizá sea el último ejemplo sobre cómo no se debe actuar ante una situación tan grave, quizá fue la última oportunidad de intentar ocultar al mundo una catástrofe de semejante magnitud. Por aquel entonces, en la URSS, el Partido Comunista de la Unión Soviética (envuelto en la Perestroika) echaba mano de los prisioneros de conciencia para ocultar sus trapos sucios a la sociedad internacional. A Mijaíl Gorbachov se le tachó de traidor por intentar dar transparencia al incidente. La burocracia rusa bloqueó el flujo de información para intentar salvar los muebles, lo que provocó un gran descontento mundial, ante un inminente peligro de contaminación por radioactividad que podría haber afectado a todo el planeta. Un acto de imbecilidad supina. Os recomiendo la lectura de “Voces de Chernóbil” de Svetlana Aleksiévitch o para los más perezosos la mini serie de Craig Mazin “Chernóbil”.

Chernobyl – Ukraine ©2015

34 años después no hemos aprendido nada. Vivimos en la idiotez diaria de la tele-basura, donde predominan, sobre la bazofia sensacionalista, los medios de comunicación partidistas y manipuladores. Esto, que ya de por si ensalza la parasitación del pueblo, es potenciado y promovido por la ineptitud de un Gobierno plagado de indoctos y una oposición tercermundista, que en conjunto forman el aparato político. Es decir, la componente de poder por encima de los intereses generales, de la salud y de la vida.

Covid-19, otro accidente con muchos paralelismos termonucleares. Vice-comunismo, desinformación, ocultación, falta de prevención y de nuevo “prisioneros de conciencia” que en este caso somos toda la población española (entre otras) las víctimas del peor virus que existe, la ambición.

No pasé miedo en Prípiat y quizá ese enemigo invisible me esté comiendo por dentro. ¿Cómo voy a temer a una simple gripe? ¿O no es una gripe? ¡Menudos hijos de Satanás!…por no faltar al respeto a tantas madres…

La resistencia – Crimea – Ukraine

La hoja que lavó mi corazón

Intento alcanzar mirando hacia arriba las hojas de un árbol.

Intento ver un reflejo en la profundidad  del mar.

Intento recordar como mi madre me decía todo lo que pude ser.

Intento olvidar la oscuridad de aquella primavera,

Que convirtió en montañas mis sueños.

Una y otra vez lavando mis errores, lavándolos.

Una y otra vez huyendo de mí.

Intento alcanzar mirando hacia arriba la niebla helada.

Intento ver un color que no ve nadie detrás de tu mirada.

Intento recordar como mi madre lloraba por todo lo que no pude ser.

Intento olvidar como mis brazos cortaban el viento aquel abril,

Que convirtió mi vida en una nueva idea.

Desangrando mis errores una y otra vez.

Pero ahora, tú, mi ángel, me has traído hasta aquí,

Para ver lo que ven tus ojos,

Para notar lo que siente tu piel.

Intento arrinconar aquella primavera,

Difuminar el rostro de quien borró mi sonrisa.

Mirar sin añoranza por la ventana,

Y olvidar las ganas de saltar.

Y estaba tan cerca de ver correr el agua,

Nos estábamos acercando sin saberlo.

Aquel frío invierno en la galaxia,

Un universo entre los dos, imposible.

Me quedo parado pensando,

Intentando alcanzar aquella hoja que lavó mi corazón.

El dia “D” 75 anys després

Cal afegir al calaix de la memòria un nou reportatge. En tindrem prou? Recordarem d’ací a cent anys on els teniem guardats, a qui li ho havem contat? Irremeiablement, no. En un món on predomina l’alta velocitat, la noticia exprés, el polvo ràpid, no sé que fem uns quants nostàlgics omplint de color i lletres uns pocs feixos de paper. L’amant professional entraria en estat catatònic als cinc minuts davant qualsevol xarxa social. Què faria el marqués de Sade o el mateix Dalí, el gran de Cadaqués, que es va eixugar les borses testiculars als vint i dos anys per primera vegada? Moririen tres voltes, estic segur.

Exhaurit 2018 i a falta d’un parell d’episodis de pluja, concloem l’any on tot passa i res queda. Ja se que em direu “xà, però si encara queden dos mesos llargs” i jo vos dic: – què és això per a qui no recorda res?

Veieu ací un altra aventura i també en paper d’hemeroteca: Normandia, Tot preparat…

Casamata, una de les mils que el Tercer Reich va construir com a mur Atlàntic

La memòria del sabor – Expo

Tinc el plaure de presentar-vos l’exposició que el pròxim dia 4 d’Octubre fins a l’11 de Novembre us mostrarà, mitjançant fotografies i text, els secrets del llibre d’autoria compartida “La memòria del sabor” de Joan Garí i Ramon Usó. Centre Cultural La Mercè – Borriana 7 p.m.

Abans de tot vull agrair el treball de coordinació de Joan i de totes les persones que han col·laborat en esta exposició. 

La memòria visual

Material inèdit que no podreu veure al llibre


Els fruits del nostre terme son més que un color de temporada, son un olor immens, un sentiment etern.

Les tomates de Borriana
Les mans de la mare. Mercedes

La bondat d’un bon plat de faves i l’amabilitat que obri portes de per vida és, juntament amb un got de vi negre, l’energia necessària per a treballar inesgotablement en aquest projecte, llarg en el temps, peculiar, diferent. Tot i això guanye en humilitat, tot plegat, el combustible imprescindible.

Els ulls del fotògraf i l’esforç d’una familia 

Veieu més a: http://lamemoriadelsabor.online

El día D, la hora H y la P de Poulard

Desde bien curada la adolescencia siempre creí que ser francés era como ser el perdedor en un chiste malo. Tal vez no profundicé debidamente y como solía ser habitual, entre nosotros los ignorantes (con carné de baby boom) en baja guardia, nos dejábamos arrastrar por la historia más reciente e incluso por el que daba clases gratuitas en  cualquier bar de reglamento. Hablo de ignorancia como una característica inherente al ser humano, legada desde el nacimiento y escuetamente resuelta al fenecer. Hablo de un porcentaje muy elevado…

Ser francés solo implica estar al norte de España y ligeramente al sur de Gran Bretaña, eso sí, separados por los Pirineos y el canal de La Mancha, aunque más preciso sería decir Canal de La Manga. Hoy son unos cuantos republicanos en fila, los que quedan después de haber soportado a los Merovingios, Richelieu, Luises y Napoleones y aguantado a los Boches durante la reciente 2WW, No sé qué hubiera sido de ellos sin la “desinteresada” reconquista de los aliados de medio mundo, no sé si ahora dirían “Freiheit, gleichheit, brüderlichkeit” en vez de “Liberté, égalité, fraternité” dando al traste con la frase de moda durante la revolución de 1830. Hasta los tanques rusos eran americanos, la gran mayoría. Pero bueno, al loco ario le dieron estopa de la buena y se tuvo que ir a freír frankfurts a Berlín y de ahí a tomar por deutschland. Pero como no hay mal que por bien no venga, los normandos aprendieron a ir con la cabeza entre los hombros como el resto de los mortales y lanzaron desde lo más alto de la Abadía de San Miguel una buena dosis de soberbia y prepotencia que les ha mantenido cometidos hasta la fecha.

Mont Saint Michel - Normandie - France

Mont Saint Michel – Normandie – France

Y vosotros os preguntaréis: ¿qué hace un español medio pobre, medio viejo y medio fotógrafo en casa de Emmanuel Macron? Pues os diré que cualquiera puede ir, no obstante no os confiéis demasiado a no ser que dispongáis de un buen repositorio bancario o una tía vieja y rica a punto de expirar. Claro, siempre ha habido niveles, clases, sinvergüenzas, funcionarios y entre ellos, perfectamente camuflados, hay sobre todo políticos (no tantos como aquí, pero hay) y algún ricachón . Y te das cuenta que el valor relativo de las cosas es según su denominación de origen, así que no vale lo mismo una tortilla de un huevo (a la francesa) en España que una omelette de poulard (a la francesa) en Francia. El valor puede diez duplicarse y ! ladys & gentlemen; son la misma cosa !

Cada vez comprendo mejor aquello de la ensaladilla rusa en San Petersburgo. La denominan ensaladilla de París, debe ser otra vez por la denominación ya no sé si de origen o en origen o de qué, pero me queda claro que Francia está llena de franceses, con sus manías, sus museos, sus cruces, sus casamatas alemanas, su historia y sus carreteras permanentemente en obras…y tampoco se les ve cantar tan alegres como yo creía. Eso, sí, no quitan ni rompen nada como aquí, no borran las partes negras de la historia, las dejan para recordar que nunca más debe suceder. A cambio de cash, claro..!

Normandía es una zona de las menos agraciadas económicamente del país, sus ingresos principales son debidos a la rica campiña dónde quesos y manzanas entran en continua pugna por deleitar a los turistas que bañan en euros la costa noroeste de La Galia. La pesca y los museos de la segunda guerra mundial son la petite fleur que adorna esta bella tierra y que dignifica a los lugareños que aún deben tener el susto en el cuerpo.

Normandía podría ser el emblema de la libertad europea, una Europa que inició sus primeros pasos en Grecia, que obtuvo la escritura de la mano de los sirios y que idiomáticamente no ha habido gran consenso. Al final unos celtas medio idos nos intentaron colocar un idioma isleño y así se acabó el cuento.

No os aburro más, desde Caen con amor…