Moscou, no s’acaba mai

Moscou no és aquell lloc que imaginàvem. Hi ha dos Moscou, el de dalt i el de baix, un és net i segur, l’altre també és net i segur, les normes són clares, hi ha “amo” a qui suplicar-li si fas una tossida més exclamativa que el que marca el manual. Pot ser, des del balcó del pobre (on jo visc), comparar als nord-americans amb els russos tal volta pareixeria una pel·lícula de ciència-ficció. Però, qui no ha volgut ser americà o rus? Qui no volia unflar a galtades al alemanet que es pensava que podria fer, d’una garrofera, un escapulari que fera la volta al món? Bah! tot romanços, els russos volen ser russos com els americans, americans, els de dalt i els de baix. I nosaltres els europeus que volem ser?, i els espanyols?, i els valencians?, i els de Xodos?, i els del carrer Ample?… no en voldran un estret amb zona blava, veritat?
Retratar bombes atòmiques, underground amb comportes que ni les del embassament de La Almendra, sols és un producte de la por, de voler ser com un i no com l’altre. Aquell moniato amb bigot de guardia civil volia tindre el Metro més bonic del món i ho va aconseguir, sols això. I això volia contar-vos.

Al domincal de l’Ara podeu llegir esta joieta:

“La història, en el fons, no és res més que una taca d’humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l’arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia, la llepada indòmita dels segles, la vida densament viscuda. Viatjar de manera superficial, sense tenir en compte la complexa tectònica que s’amaga sota els peus de cada lloc nou descobert, és un error a evitar.”… Joan Garí

Russische Mann wartet Donald Trump zu bekommen. Moskauer Metro

http://www.ara.cat/suplements/diumenge/vida-subterrania-Moscou_0_1665433444.html