Borriana i la seua mar

La mar és absolutament necessària, no hem descobert Al-Ándalus ni Amèrica, ja existien abans. Aquesta particular afirmació, que podria esdevenir en afusellament d’estàtues, seria un malson per a Tere Godos, professora d’història al Jaume I de Borriana. Ella, diria que la història està per a contar-la, estudiar-la, per a impedir que alguns episodis tornen a repetir-se. Però d’ací a fer “bandera” és tan efectiu com donar-li un pal de polo, de fusta, a un desproveït d’intel·ligència, de naixement. Si tirem monuments al fem, aleshores no cal fer-ne de nous, en un futur vindrà un espavilat i voldrà fer llenya del taronger sec i sense pàmpol. Són les misèries de la vida.

La mar, doncs, és un monument perpetu, inabastable, immens. Ningú té la clau del tap que podria buidar-la i esborrar-la de la ment dels seus amants. Ella viu al caliu de la lluna que l’engronsa, l’acarona, li transmet caràcter i bondat. És l’última en anar-se’n a dormir i la primera a llevar-se, testimoni ferma dels primers i darrers amants de l’estiu, del primer bes que obri de par en par el camí de l’amor etern, d’acomiadaments dramàtics que es converteixen en xarxes a la deriva…

Ella és, per tant, un batec que no para mai. És la dama que t’ho dóna tot, a poc a poc, al llarg dels anys, al llarg del temps. I també és jutge implacable quan la subestimes, com les persones de bon cor. Tot té un límit.

I ve un tipus de La Vilavella, Joan Antoni Vicent (al que admire) perquè és com és, i li fica cognom a la ciutat de la qual estic enamorat: “Borriana i la seua mar”. Un científic i fotògraf amb un grapat d’anys i d’art, una barreja que no pot fracassar, sense dubte garanteix una nota excel·lent. L’autèntic “savoir faire” que imprimeix, com un gravat de Goya la inesborrable experiència d’un home fet. I junt amb Joan Garí, una altra eminència, han parit un llibre, un altre llibre, que toca la fibra dels humans que ens sentim copropietaris d’eixa mar, d’eixes ombres infinites que com cames inacabables a ritme de vals, donen sentit i ànima a unes imatges magnífiques del meu poble. El llistó ha quedat molt alt, a escala del cubà Javier Sotomayor, record man de salt d’altura.

Al llibre queden les fotografies, convidant-nos a mirar allò que la voràgine quotidiana del dia a dia no ens deixa veure. Fragments mil·lèsims de durada eterna, paraules esveltes d’insondable categoria. Aleshores, d’ací a cent anys, no caiga’m en l’errada de cremar-lo… com en aquella novel·la “Fahrenheit 451” de Ray Brandbury, portada al cel·luloide per François Truffaut.

Borriana i la seua mar

El dia “D” 75 anys després

Cal afegir al calaix de la memòria un nou reportatge. En tindrem prou? Recordarem d’ací a cent anys on els teniem guardats, a qui li ho havem contat? Irremeiablement, no. En un món on predomina l’alta velocitat, la noticia exprés, el polvo ràpid, no sé que fem uns quants nostàlgics omplint de color i lletres uns pocs feixos de paper. L’amant professional entraria en estat catatònic als cinc minuts davant qualsevol xarxa social. Què faria el marqués de Sade o el mateix Dalí, el gran de Cadaqués, que es va eixugar les borses testiculars als vint i dos anys per primera vegada? Moririen tres voltes, estic segur.

Exhaurit 2018 i a falta d’un parell d’episodis de pluja, concloem l’any on tot passa i res queda. Ja se que em direu “xà, però si encara queden dos mesos llargs” i jo vos dic: – què és això per a qui no recorda res?

Veieu ací un altra aventura i també en paper d’hemeroteca: Normandia, Tot preparat…

Casamata, una de les mils que el Tercer Reich va construir com a mur Atlàntic

L’Hivern amb la meua generació

Redolar pels carrers de Sant Petersburg no és tasca gens fàcil. Menys complicat resulta trobar-se amb una tenda de Zara. Tinc la sensació fotogràfica (i sols és una sensació) que els antics Tsars van ser ostiats pels actuals Stars (Veieu que poca originalitat, sols van canviar l’ordre de les lletres) i que tota aquella mandanga de riquesa, monarquia i opressió sols ha fet que passar de mans i de noms. Els gruixuts comunistes d’avui semblen ballarines venudes als rebesnéts d’Alcapone a canvi de quatre garrafes de vodka. Ai si Napoleó alçara la testa! I si l’alçara Stalin?, euu! Entre tant- les putes (que estan prohibides) s’amaguen darrere de “filiprims” que parlen un anglès perfecte amb el traductor del mòbil, això si, iPhone d’ultima generació, i es que les putes d’ací, d’allà i de maracullà, rosses o brunes, quan eixuguen les bragues cauen rubles d’or, el mateix or que va passar de rei a paisà i que ara dona color i calor als Gürtel’s soviètics que poden comprar-se hotels de vint i set mil estreles, amb hostesses tailandeses incloses, que igual et venten un pet que et fiquen uns calcetinets (de seda siberiana) per a que no embrutes l’estora. Diu ella: –“escolte vosté, que és la cambra del rei, demane’m el que necessite!”* amb un anglés americanitzat amb matissos filipins de castellà antic. I jo que sóc un abnegat fotògraf de Borriana, riu, riu i res no diu, com aquella dona “rudona” de la cançó de Lluís Llach, no vaja a vindre l’amo (que es leniniste) i amfitrió de la regina Sofia i em fique les ulleres d’antena.
En fi, menys mal que Joan salva els trastos i es curra un reportatge que tomba de tos i que podeu llegir a peu de post.

Veieu a uns xicots tocant la “flaúta” i no és Nova York ni el CMC, el hall de l’antic cinema Requena, xicones fumant Celtas curt, gent anant al mercat dels dimarts, hipsters i formigoneres, fins i tot una presentadora de TV a la que li volien cobrar un impost revolucionari, no em direu que no està completet? No em direu que no son templats?

Els fills dels rebesnéts d’Alcapone

El hall del cinema Requena. Hermitage Museum

La fumadora en un descans de Twin Peaks

La formigonera matrioska. Cuqui Cocktail

The russian hipster and his half orange. Half, half!

Caminant cap al mercat dels dimarts. Prospekt Nevski

La presentadora de TV

Descarregar el .pdf amb copyright del diari ARA

La noticia bloguera, ací:  L’hivern amb…

Moscou, no s’acaba mai

Moscou no és aquell lloc que imaginàvem. Hi ha dos Moscou, el de dalt i el de baix, un és net i segur, l’altre també és net i segur, les normes són clares, hi ha “amo” a qui suplicar-li si fas una tossida més exclamativa que el que marca el manual. Pot ser, des del balcó del pobre (on jo visc), comparar als nord-americans amb els russos tal volta pareixeria una pel·lícula de ciència-ficció. Però, qui no ha volgut ser americà o rus? Qui no volia unflar a galtades al alemanet que es pensava que podria fer, d’una garrofera, un escapulari que fera la volta al món? Bah! tot romanços, els russos volen ser russos com els americans, americans, els de dalt i els de baix. I nosaltres els europeus que volem ser?, i els espanyols?, i els valencians?, i els de Xodos?, i els del carrer Ample?… no en voldran un estret amb zona blava, veritat?
Retratar bombes atòmiques, underground amb comportes que ni les del embassament de La Almendra, sols és un producte de la por, de voler ser com un i no com l’altre. Aquell moniato amb bigot de guardia civil volia tindre el Metro més bonic del món i ho va aconseguir, sols això. I això volia contar-vos.

Al domincal de l’Ara podeu llegir esta joieta:

“La història, en el fons, no és res més que una taca d’humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l’arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia, la llepada indòmita dels segles, la vida densament viscuda. Viatjar de manera superficial, sense tenir en compte la complexa tectònica que s’amaga sota els peus de cada lloc nou descobert, és un error a evitar.”… Joan Garí

Russische Mann wartet Donald Trump zu bekommen. Moskauer Metro

http://www.ara.cat/suplements/diumenge/vida-subterrania-Moscou_0_1665433444.html

Egipte, la temptació islamista

A la secció d’Internacional del diari ARA de Catalunya es va publicar el passat 12 de Novembre de 2012 un dels reportatges que vam fer, Joan Gari i Ramon Usó a L’Egipte.

“Els antics egipcis pensaven que el
Nil era la frontera exacta entre la vida
i la mort. La ribera oriental del
riu corresponia als vius i l’occidental
seria el territori dels morts. Per
això la Vall dels Reis –amb les tombes
dels grans faraons– i molts cementiris
estan situats a Occident,
allà on el sol es pon….”

Reportatge complet en pdf

Jerusalem, la ciutat anafrodisíaca

Publicació al periodic ARA de Catalunya el passat divendres 2 de Setembre de 2011.
Fotografíes de Ramon Usó i text de Joan Garí.

Jerusalem és, segons l’escriptor Amos Oz, “una ciutat de fanàtics”.Cal entendre què vol dir això. A Jerusalem viuen un 750.000 habitants. El 64% són jueus, el 32% musulmans i el 2% cristians.
Els fanàtics a què es refereix Oz són els jueus haredimo ultraortodoxos, identificables per la seva vestimenta impertorbable: pantalons, jaqueta i barret negres i camisa blanca. Són uns tipus certament peculiars, que no treballen (viuen dels subsidis governamentals) ni fan el servei militar, resideixen en barris separats i volen dones decoroses, i no senten cap respecte pel sionisme i la seva mística de la construcció de l’Estat.

Joan Garí

Llegir més al .pdf

descargar pdf